INFORME DEL XXIV CONGRÉS DE LA UNIMA
Assistim al Congrés de Chuncheon en línia el Conseller Pablo Girón i presencialment jo -Conseller Carles Cañellas-. Els altres dos Consellers -Estitxu Zaldúa i Juan Luis Clavijo- ens van delegar els seus vots, que vam poder exercir amb normalitat. També va estar present en línia Idoya Otegui, en qualitat de membre del Comitè Executiu sortint.
El Congrés ha tingut lloc a la ciutat de Chuncheon (Corea del Sud), del 26 al 30 de maig de 2025.
Em vaig traslladar allà el 22 de maig i hi vaig estar fins a l’1 de juny, data del meu retorn a casa. El motiu de per què tants dies, va ser degut al fet que per petició d’UNIMA Federació Espanya, em vaig presentar de candidat al Comitè Executiu d’UNIMA i convenia que hi fos abans, per mantenir contactes i reunions amb altres Consellers i Conselleres amb dret a vot i un dia més per preveure assistir a la primera reunió oficial del Comitè Executiu, en cas de sortir escollit.
Les meves principals activitats, a banda de les entrevistes de què he parlat prèviament van ser, els dies 24 i 25, juntament amb Sabrina Baran del Canadà i a petició d’Idoya Otegui, vam controlar sobre el terreny l’organització de l’acte de presentació dels guardonats per la comissió Patrimoni, per assegurar-nos que tot funcionés com estava previst. El 26, vam fer la presentació de les persones guardonades, presents a Chuncheon. I d’aquí fins al final del Congrés, vaig tenir presència i participació en totes les activitats previstes al dens programa congressual. Podeu veure el programa complet aquí: https://www.unima.org/es/congreso-2025/
La primera sessió plenària del Congrés va començar amb certs dubtes i temors a causa de la dimissió recent del secretari general, després de ser reprovat pel Comitè Executiu. No obstant això, així que va arrencar, es van dissipar dubtes i temors, indicant que passat un període conflictiu, tornava en sentit positiu, la raó, l’harmonia i la tranquil·litat al si de la UNIMA.
De les votacions i debats, podem mostrar la nostra satisfacció pel resultat obtingut, ja que encara que per pocs vots de diferència, no vaig ser elegit per formar part del Comitè Executiu, van entrar 15 de les 18 candidatures que donàvem suport. Podeu veure els resultats aquí: https://www.unima.org/es/anuncio-resultados-de-la-eleccion-del-comite-executivo-2025-2029/. Destaco l’equilibri territorial i de gènere del nostre nou Comitè Executiu.
Vull ressaltar sobretot que Louise Lapointe del Canadà va ser elegida Presidenta i Fabrizio Montecchi d’Itàlia Secretari General, amb un programa electoral* elaborat conjuntament. A tots dos cal afegir Clément Peretjatko de França per a la Tresoreria. Dos dels tres càrrecs més importants corresponen a membres del nostre consorci 3 UNIMA.
*Podeu veure el programa electoral «REINVENTANT-SE EN UN MÓN CANVIANT. Un projecte per a UNIMA» de Louise Lapointe i Fabrizio Montecchi, al final del meu informe.
Respecte a les mocions presentades a votació, vam coincidir amb la majoria, ja que van ser aprovades totes les que defensàvem i rebutjades gairebé totes les que no vam votar, a excepció de la que demanava que el vot en línia fos gratuït i que nosaltres rebutjàvem no per no entendre la seva importància, sinó pel cost que pot representar per als futurs congressos. Veurem com aquests podran assumir aquesta pèrdua de finançament.
I parlant de nous Congressos, ens hem de felicitar també, perquè pel centenari d’UNIMA, s’ha aprovat que el XXV Congrés sigui a Praga el 2029, coincidint amb el lloc de fundació de la nostra organització. Més informació aquí: https://www.unima.org/es/unima-2029-100-anos-el-25o-congreso-se-celebrara-en-praga-republica-checa/
Em va tocar llegir l’informe del nostre centre nacional el darrer dia de plenari. En comptes de limitar-me repetir el que consta al dossier, vaig preparar i vaig llegir el text següent, atenent també als tres minuts de temps disponible:
ESCRIT DE PRESENTACIÓ DE L’INFORME UFE-CONGRÉS DE CHUNCHEON
Potser us sorprendrà veure que a l’informe enviat per UNIMA Federació Espanya a aquest Congrés hi constin poques activitats. Això passa perquè en realitat el Centre nacional només organitza una petita, encara que important sèrie d’activitats anuals com són el Congrés Nacional i el Congrés Federal, essent aquí on es reuneix la representació de les associacions que conformen la nostra federació territorial. També s’encarrega de la publicació de la revista Fantoche, del suport a l’Escola d’Estiu, a les beques de recerca, a la creació i manteniment del banc de dades Titeredata, el festival Títeremadroño, etc. Però la part d’activitats més rellevant per quantitat la fan les 14 associacions federades. Cadascuna correspon a un territori de l’Estat i s’autogestionen, tot respectant sempre el model estàndard d’estatuts, com qualsevol centre nacional d’UNIMA. Així, la llista total seria llarga: Organització de festivals, taules rodones, xerrades, debats, publicacions, trobades, exposicions, representació del sector davant del Govern i les Institucions públiques del seu territori, etc.
I cal dir que el Centre nacional també és present a la Plataforma Professional de les Arts Escèniques i de la Música del Ministeri de Cultura espanyol, des d’on defensa la presència i els interessos del nostre sector en àmbits com l’Estatut de l’Artista, o la nova Llei de l’Ensenyament Artístic.
Els nostres consellers internacionals en representació d’UFE participen activament del conglomerat constituït per UNIMA Itàlia, THEMAA-UNIMA França i UNIMA Federació Espanya, les quals fa tres anys que debaten sobre qüestions molt diverses i col·laboren en activitats d’interès general, com ara posar en comú des de l’òptica titellaire, qüestions vinculades a l’anomenat European Green Deal. D’aquí l’enquesta “ECO-SOSTENIBILITAT AL TEATRE DE TITELLES” de la qual vam obtenir 65 respostes, manifestant tots el seu interès i preocupació pel tema. Així com la xerrada en línia d’àmbit internacional de Noémie Géron sobre eco-sostenibilitat i processos constructius, a partir de l’experiència dels constructors i constructores a França.
Per al 2027, dins de la reunió del Consell, a realitzar possiblement al Canadà, es prepararà un dia de Congrés extraordinari, on es preveu presentar a votació uns Estatuts i Reglaments d’Ordre Intern nous i actualitzats. Aquests documents s’elaboraran en un període màxim d’un any, coordinant-ne la redacció des de la Comissió Constitució, de la qual formaré part, sent presidida per Annette Dabs-Baucks d’Alemanya i Clément Peretjatko, reemplaçant així la d’Estatuts de què he estat membre durant nou anys, concretament des del Congrés de Tolosa. Posteriorment i durant un altre any seran debatuts amb tots els centres nacionals, per arribar al Consell i Congrés Extraordinari de 2027, amb la perspectiva de poder ser aprovats i engegats immediatament.
La composició de les comissions encara no ha estat publicada, per això m’abstinc d’avançar-me, a risc d’equivocar-me en algun nom.
Vull des d’aquí agrair al Comitè Electoral i a UNIMA Korea la seva bona feina, amb un gran equip humà que ens ha atès en tot allò que hem precisat, perquè el Congrés fos considerat un èxit total. A aquest punt, podem donar per aconseguida la transició al model de Congressos híbrids, amb un sistema de votació únic en línia i la presència i la intervenció de persones des de tots els racons del planeta, amb un sistema de traducció simultània a totes les llengües oficials d’UNIMA, ofert per traductors i traductores de qualitat insuperable. Moltes gràcies a tots dos!
Carles Cañellas
Conseller UFE
Calders, 3 de juny 2025
Louise Lapointe i Fabrizio Montecchi
REINVENTANT-SE EN UN MÓN CANVIANT
Un projecte per a UNIMA
Ens coneixem des de fa més de vint anys. Un coneixement que va començar durant una edició llunyana del Festival de Charleville-Mézières i que es va aprofundir en les múltiples, i de vegades inesperades, oportunitats de trobada que la nostra professió pot oferir.
Fins que vam saber de la voluntat de tots dos de presentar-se, en cas de ser elegits per al Comitè Executiu, als dos càrrecs més importants de la UNIMA: president i secretari general.
Impossible ignorar-ho, impossible ignorar-nos a nosaltres mateixos. Després d’una primera trobada amistosa, comencem a reunir-nos periòdicament i a compartir les nostres reflexions sobre el present de l’Associació i les nostres idees i visions sobre el seu possible futur.
Avui, en un moment particularment difícil per a la UNIMA, on sembla estar embolcallada en un vel de desconfiança, sentim que ha arribat el moment d’exposar-nos assumint la responsabilitat d’aportar les nostres idees per rellançar l’associació i tornar la confiança i l’esperança als qui encara hi creuen.
Montreal – Piacenza, 21 de març de 2025
1.
INTRODUCCIÓ A LES NOSTRES PROPOSTES
Una comunitat mai no existeix en si mateixa i per sempre perquè és per naturalesa un organisme canviant, en constant evolució. Acceptar el canvi –i els riscos que comporta– és una condició fisiològica que no es pot ignorar. Però per complir aquesta condició, una comunitat ha de saber constantment observar-se, escoltar-se, analitzar-se i qüestionar-se. La seva existència depèn, doncs, de la seva voluntat i de la seva capacitat de pensar sobre si mateixa: sobre allò que “és” i allò que “vol arribar a ser”.
En el cas de la UNIMA sempre ha estat així. Des de la seva fundació el 1929, hi ha hagut molts moments importants de canvi, com el 1957, 1969/72 i 1992. Moments en què l’associació va sentir, després d’esdeveniments importants, la necessitat de renovar-se per afrontar millor els reptes del futur. Fins i tot avui, en un món en contínua i ràpida transformació, un gran entusiasme impulsa l’associació i molts senyals donen testimoni d’un desig sincer de renovació. Però aquests senyals, perquè no es perdin, s’han de traduir en models legislatius i s’han d’utilitzar per adaptar la nostra Constitució, els Estatuts.
Cal no oblidar que han passat més de trenta anys des del darrer gran ajustament dels Estatuts i que, des d’aleshores, el món ha viscut i viu enormes transformacions culturals i socials: de l’emergència climàtica a les desigualtats socials, de la crisi sanitària a les migracions, de la globalització a la glocalització, de l’impacte de les grans tecnologies. No és sorprenent, doncs, que avui l’arquitectura general dels Estatuts, expressió d’un sistema de relacions entre els pobles i les nacions profundament modificat, ens sembli en part insuficient. L’ús persistent de mocions, congrés rere congrés, demostra fins a quin punt se sent aquest problema dins la nostra associació.
Però aquest procés de procedir mitjançant petites esmenes en lloc de grans canvis estructurals ha afeblit gradualment la nostra Constitució. Ho ha fet complex i heterogeni, per les múltiples instàncies, i pesat, per la miríada d’especificacions que ara conté. Això ha fet que estigui plena de contradiccions, errors i incoherències que hi són, visibles per a tots, i que han de ser eliminades d’una vegada per totes. Per això, ja no podem fer ajustaments continus, sinó que cal un acte valent de reescriptura que adapti els nostres Estatuts, així com el Reglament d’Ordre Intern, a les necessitats actuals de l’associació i torni aquesta coherència i visió que són imprescindibles per mirar el futur amb la consciència d’estar a l’altura dels nombrosos desafiaments que l’esperen.
La posada en marxa d’aquesta reescriptura és responsabilitat de tota la comunitat UNIMA, mitjançant l’aplicació de les eines participatives i representatives a la seva disposició, i s’ha de fer des del respecte a la seva missió històrica i als principis democràtics i de llibertat en què sempre s’ha basat. A partir d’aquestes hipòtesis, una reescriptura es converteix en una excel·lent oportunitat per iniciar un viatge que ens porti a construir la comunitat que volem ser i com volem que visqui, s’organitzi i s’estructuri en els pròxims anys. Des d’aquesta consciència, no hem de témer el canvi, sinó acollir-lo com a part d’aquesta història llarga i important a la qual pertanyem i de la qual estem justament orgullosos.
El 2029, la UNIMA celebrarà el seu centenari i des de fa anys es parla de com celebrar aquest aniversari increïble. Creiem que la millor manera de celebrar-ho –a més a més d’organitzar el Congrés del Centenari a Praga– és arribar a aquest esdeveniment amb una associació jove, fresca i dinàmica. Les nostres candidatures a la presidència i a la secretaria general es basen en aquesta idea de renovació. Un projecte constitutiu de quatre anys per arribar al termini del 2029 amb aquest objectiu complert. Seria un gran homenatge a les persones que la van fundar, però sobretot un gran èxit per a tots nosaltres.
1.1.
UNA XARXA COMUNITÀRIA AL SERVEI DE TOTHOM
Si haguéssim de representar el sistema operatiu actual de la UNIMA, ens resultaria molt fàcil fer servir el del sistema solar. La UNIMA és el sol i els centres nacionals són planetes de diferents mides que orbiten, a diferents distàncies, al voltant seu. Però avui, després de les crisis econòmiques, socials i sanitàries dels darrers vint anys, aquest sistema està en crisi perquè altres forces, i no només les gravitacionals, ho estan modificant. Cada cop són més els centres nacionals que es connecten entre si i es creen cada vegada més agregacions, amb el resultat que l’acció de l’associació, fins i tot en l’àmbit internacional, ara hi descansa principalment. El moviment horitzontal entre els centres substitueix la tradicional i excloent relació centrípeta amb la UNIMA.
És doncs necessari traduir aquest moviment en una nova manera de funcionar per a la UNIMA. Hem de començar a veure’ns com un sistema interconnectat de comunitats distribuïdes globalment (altres utilitzarien la paraula network o xarxes) i no com una simple suma de subjectes nacionals mantinguts junts per la força gravitacional d’un subjecte global. Hem de començar a considerar-nos com un organisme complex que viu gràcies a la riquesa de les relacions que aconsegueix crear entre tot allò que el constitueix; on cada part contribueix a la vida del tot i, com a un tot, garanteix la supervivència de cada part.
Una UNIMA entesa com un sistema interconnectat de comunitats repartides pel món sencer, que treballen juntes per a la promoció cultural i social del teatre de marionetes, només es pot concentrar als centres nacionals, perquè són ells els que garanteixen l’arrelament global de l’associació. Són ells els qui tenen un vincle fort amb els territoris i els qui, a través de la seva acció directa, intervenen en la transformació concreta de la realitat. Des d’ells, doncs, hem de començar de nou a construir no una UNIMA d’individualitats, sinó de comunitats. Només uns centres nacionals forts, ben estructurats i ben arrelats als seus països poden fer més forta i incisiva l’acció de la UNIMA al món, perquè és precisament en la relació nacional-internacional (Glocal) on es produeixen les transformacions més dinàmiques i més interessants.
Des d’aquesta perspectiva, la UNIMA ha de poder imaginar-se com a oberta i inclusiva, acollint també altres realitats; ha de ser una xarxa de comunitats associades entre si segons les característiques i la naturalesa. Podríem llavors imaginar:
– Un primer grup de comunitats constituït per membres de ple dret, és a dir, els Centres Nacionals, columna vertebral essencial de l’associació.
– Un segon grup de comunitats compost per membres associats, és a dir, organitzacions transnacionals o xarxes que comparteixen els mateixos objectius estatutaris (per exemple AVIAMA, OAM – Organització Africana de la Marioneta, etc.)
– Un tercer grup de comunitats compost per membres afiliats, és a dir, centres nacionals que no estan completament estructurats, o que estan en procés d’estructuració, o que no estan «organitzats segons els cànons dels dos primers grups» (que s’especificarà més endavant).
La coordinació de les accions de la UNIMA està confiada al comitè executiu internacional, la missió del qual és:
– Contribuir al creixement, estabilització i arrelament de les comunitats per tot el món i garantir la transparència de les conductes;
– Promoure formes de cooperació i de sinergies entre comunitats i amb elles per aprofitar les oportunitats que ofereix la dimensió internacional de l’associació;
– Donar suport a projectes transnacionals i fomentar la creació d’agregacions entre comunitats per actuar amb més força a les macrozones.
Els òrgans executius internacionals també tenen la missió de:
– Desenvolupar els seus propis projectes internacionals si són necessaris per estimular i coordinar el treball de les comunitats.
– Identificar desafiaments i temes culturals, socials i polítics a proposar en l’àmbit internacional.
– Participar, com també preveuen els Estatuts vigents al punt 8 dels Objectius: “en els treballs d’organitzacions internacionals amb objectius similars”.
– Dur a terme activitats de pressió i defensa utilitzant eines d’informació i promoció, campanyes mediàtiques i accions de mobilització de l’opinió pública.
Aquest canvi en el sistema de funcionament no només ha d’afavorir els processos interns que ja estan naturalment en marxa, sinó també significar una resposta a allò que està emergint com el nou escenari geopolític. És en relació amb aquesta estructura planetària diferent, profundament modificada fins i tot en el passat més recent, que la UNIMA s’ha de posicionar com a associació global. Perquè, i això ja és un fet indiscutible, el món ja no té centres, sinó zones amb històries i característiques econòmiques i socials diferents, en contínua i dinàmica transformació.
1.2.
CENTRES NACIONALS COM A “MEMBRES DE PLE DRET”
La instauració dels Centres Nacionals com a “membres de ple dret” de l’associació i els eixos de la seva acció modifica profundament l’arquitectura dels Estatuts i corregeix una important anomalia encara present. De fet, les associacions globals com la nostra, o bé tenen membres procedents del món professional i no tenen centres nacionals, o bé tenen centres nacionals i aleshores són aquests els que en són membres i no els subjectes individuals que els componen. Les organitzacions no governamentals com ITI (Institut Internacional de Teatre), OMEP (Organització Mundial d’Educació Preescolar) o ASSITEJ Internacional (Associació Internacional de Teatre i Arts Escèniques per a la Infància i la Joventut) tenen centres nacionals “membres de ple dret” i tota l’arquitectura estatutària hi està basada.
Hi ha organitzacions internacionals que no tenen centres nacionals i que associen directament subjectes per tot el món. Per exemple, la IETM (Xarxa Internacional d’Arts Escèniques Contemporànies), que té més de 500 membres de 60 països, o l’EFA (Associació Europea de Festivals), que ara té 100 membres de 41 països. Però en aquests casos, els membres són xarxes, institucions, fundacions, festivals, grans teatres i altres entitats extremadament estructurades, que tenen grans pressupostos i que pertanyen exclusivament al món professional. Per al sector del teatre de marionetes, i en concret per a una associació amb la missió de la UNIMA, és difícil imaginar-se una organització estructurada d’aquesta manera. També és difícil entendre la fórmula actual que, si bé preveu centres nacionals, considera els membres individuals dels centres com els seus membres.
Probablement en una associació que encara no era global com ho va ser la UNIMA als anys de postguerra, això no s’hauria de considerar una anomalia. Però és certament estrany que amb l’expansió progressiva de l’associació, el naixement de més i més centres nacionals, aquest enfocament no hagi estat mai reconsiderat i corregit. Tot i això, el teixit que compon el teatre de marionetes (fins i tot als països on està més estructurat) és molt divers i fragmentat. Es tracta sovint d’entitats petites i mitjanes que operen entre el que és amateur i el que és professional i que, per si soles, no són capaces de desplegar molts recursos. Per això parlem d’una UNIMA d’individualitats, perquè sovint són individus els qui contribueixen a la feina de l’associació i al seu desenvolupament i no a entitats més estructurades.
Per això creiem fermament la importància d’un nou paper per als centres nacionals en la reactivació de la UNIMA. La UNIMA està formada pels seus centres nacionals i si volem enfortir-la, ens hem d’assegurar que pugui comptar més amb la contribució dels seus membres. Una aportació que no s’ha d’entendre únicament en sentit econòmic, sinó més aviat en sentit de planificació i de fet. Com més puguin els membres de l’associació realitzar projectes importants en l’àmbit nacional i transnacional, més articulada estarà l’acció de la UNIMA i podrà tenir un impacte real a les realitats on és present. Cal atorgar als centres nacionals un paper real per exercir.
Però perquè una UNIMA de centres nacionals es pugui fer, és essencial que les seves regles de funcionament democràtic, que estableixen deures i drets iguals per a tothom, s’apliquin de manera justa però rigorosa. Som conscients que una associació que acull centres nacionals que expressen valors, cultures, estils de vida, sistemes econòmics, socials i polítics molt diferents s’enfronta a una gran varietat de situacions i ha de ser capaç de demostrar una actitud d’escolta i comprensió. Però si, d’una banda, cal garantir la pluralitat i el respecte de cadascun dels centres que formen la nostra vasta comunitat, és important, per altra banda, trobar regles comunes sobre les quals la UNIMA pugui exercir una acció de control seriosa i constant.
Per això, paral·lelament a la reescriptura dels Estatuts, proposem fer un control de l’estat de salut de tots els centres nacionals. L’objectiu és tenir la imatge més precisa possible de la situació real de l’associació i dels membres. Aquesta verificació s’ha de fer tant als documents constitutius com mitjançant reunions en línia. Gràcies a aquest treball d’anàlisi minuciós, serà possible identificar situacions crítiques que requereixin ajuda en el procés de resolució de problemes. A més a més, els centres estaran preparats per a un rol diferent dins de l’associació.
1.3.
RELACIONS ENTRE ELS CENTRES NACIONALS I LA UNIMA
La UNIMA, encara que apolítica, mai no ha estat aliena als canvis històrics ni insensible a les seves conseqüències. Els esdeveniments que van culminar a la Primavera de Praga van tenir repercussions que es van fer evidents als Congressos de 1969 i de 1972. Els efectes de la caiguda del Mur de Berlín van produir l’última modificació significativa dels Estatuts al Congrés de Ljubljana de 1992. En aquest darrer cas, la dissolució del sistema col·locat també a la UNIMA davant d’un problema de representació democràtica real de tots els països que la componien. L’elecció del Comitè Executiu, confiada únicament a membres individuals físicament presents en un Congrés, va beneficiar únicament els països més rics i, per tant, es va considerar superada i actualment inacceptable.
És mèrit de la Comissió d’Estatuts de l’època, composta per Sirppa Sivori Asp, Cesare Felici, Michael Meschke i Hubert Roman (president), proposar una moció, posteriorment aprovada, que introduïa la figura dels consellers internacionals. Aquests, elegits democràticament per les centrals nacionals en proporció al nombre dels seus membres, tenien la tasca d’acudir al Congrés i votar per a l’elecció del Comitè Executiu i de les Comissions. Tots aquests membres, juntament amb deu consellers addicionals elegits al Congrés, van constituir el Consell. D’aquesta manera tots els centres nacionals estaven potencialment representats també per les delegacions. Des del Congrés de Budapest del 1996, aquesta modalitat, encara vigent avui dia, es converteix en la forma de gestionar les relacions entre un Centre Nacional i la UNIMA.
Trenta anys després de l’adopció d’aquest sistema de representació i de votació, i compartint plenament les raons que el van motivar, podem considerar-ho encara una solució eficaç i respectuosa dels principis que l’inspiraren? La resposta depèn òbviament de la nostra idea de la UNIMA. d’un exercici adequat de la democràcia continua sent decididament desequilibrat i favorable als països rics.
Cal reconèixer que la introducció de la figura del conseller internacional ha permès racionalitzar les relacions entre la UNIMA i els centres nacionals. Però també cal reconèixer que això ha portat a la formació d’un espai d’intermediació i decisió més avançat, el Consell, que no sempre ha afavorit aquestes relacions. Potser perquè els centres nacionals, en haver confiat als consellers internacionals el paper d’ambaixadors davant de la UNIMA, es van sentir alleujats de la seva responsabilitat de conduir ells mateixos les polítiques internacionals. O potser, perquè els consellers internacionals, fins i tot aquells elegits pels seus centres nacionals, han exercit sovint aquest paper de manera autònoma, i de vegades autoreferencial, sense exercir una tasca veritablement representativa.
Per això considerem important que els centres estiguin representats directament als Congressos per delegats identificats i elegits al si dels seus propis òrgans de govern i no per altres persones triades exclusivament per dur a terme aquesta tasca. Tot i que des d’un punt de vista formal la diferència pot semblar mínima, des d’un punt de vista substancial l’impacte que aquest canvi produeix és enorme. Els centres nacionals no necessiten un cos diplomàtic que actuï com a intermediari: han d’intervenir en l’àmbit internacional davant dels òrgans de govern en funció de cada moment. Només així les seves necessitats i demandes quedaran plenament representades.
Els vots de què disposa un centre també podran ser expressats per un únic delegat designat pel mateix centre durant el Congrés. Si els vots de què disposa un centre són, com passa actualment, els del mateix centre, és un error associar-los necessàriament, per poder exercir-los, a un nombre corresponent de persones. Una cosa és la delegació d’un centre que participa en el Congrés i que pot estar composta per un nombre de membres a definir, una altra és saber qui és el delegat que exerceix el dret a vot. Exigir que quatre consellers exerceixin quatre vots (caldria reflexionar també sobre si és just vincular el nombre de vots al nombre de membres) també és erroni des del punt de vista dels costos implicats.
De fet, la paradoxa actual és que les quotes que paguen alguns centres són inferiors al cost del vot que haurien de garantir aquestes quotes. L’exercici del dret al vot, màxima expressió de la democràcia, ha de ser un dret no vinculat a la disponibilitat econòmica d’una persona o del centre que representa. Mitjançant el pagament de la quota de membres, tots els centres nacionals haurien de tenir garantit el dret a vot. Gràcies a les plataformes de votació digital ara disponibles, aquest problema és fàcilment solucionable i no té cap relació amb la participació en el Congrés.
Hem de pensar en una associació cada cop més sostenible i, en fer-ho, també la farem més democràtica.
1.4.
UNIMA A L’ALDEA GLOBAL: LES COMISSIONS CONTINENTALS
Els fundadors de la UNIMA, amb gran clarividència, ja havien imaginat el món com l’aldea global en què s’ha convertit avui. Per això van crear una associació mundial en què tothom es pogués reconèixer i formar-ne part. Però la seva imaginació estava probablement alimentada per un somni: aquell en què la construcció del llogaret global correspondria a la pacificació definitiva entre els pobles i a la resolució dels conflictes. Lamentablement, aquest no ha estat el cas i el món continua esquinçat per profundes divisions i profundes injustícies i desigualtats. De fet, ser una associació global avui encara és més complex que en els difícils anys de la segona meitat del segle XX.
Per això, la UNIMA ha de dotar-se d’una nova arquitectura i de noves eines operatives per continuar sent el que sempre ha estat: el lloc on els nombrosos pobles del món dialoguen i col·laboren en igualtat de condicions. Unes eines que permetin a tots els territoris (entesos com a àrees geogràfiques, lingüístiques i culturals) tenir veu i poder determinar la vida de l’associació. Fins ara, aquesta tasca ha estat realitzada per comissions continentals, però sense que estigui clarament establert el paper, l’àmbit d’acció i el grau de representativitat. Potser per això, en molts casos, els va resultar difícil dur a terme la feina que se’ls encomanava. A més, quan treballaven, sovint feien activitats que se superposaven amb les de les comissions temàtiques, sense trobar un objectiu específic.
Les comissions geogràfiques van néixer a mitjan dècada de 1980 (Congrés de Dresden 1984) com una evolució natural de la primera Comissió del Tercer Món (1973) proposada per Michael Meschke, en un escenari de relacions mundials bipolars i encara condicionades pel declivi del colonialisme. En aquella època, molts països no europeus ja eren presents a la UNIMA, però era Europa (al límit del subtil equilibri entre Est i Oest) la que tenia un paper central indiscutible. En aquest context, les comissions geogràfiques van ser una obertura a una visió postcolonial del món i una nova i poderosa reafirmació de la vocació “internacionalista” de la UNIMA. La situació mundial ha canviat ara completament i la UNIMA és una associació mundial per dret propi, on els equilibris interns que s’estan reconfigurant depenen més de les forces reals en joc, que de la seva història eurocèntrica original.
Per això la necessitat d’entendre com desenvolupar les comissions geogràfiques perquè estiguin més arrelades i més ben situades en els contextos culturals i socials de referència. Perquè siguin eines molt més incisives i eficaces per evidenciar les especificitats i les problemàtiques regionals, per promoure i estimular la creació d’accions i d’agregacions entre els centres nacionals en l’àmbit macroregional i per encoratjar i donar suport als projectes transnacionals i transcontinentals. Per això, han de tenir un estatut propi, diferent del de la resta de comissions, que els permeti tenir un camp d’acció geogràfic i polític clar i que els permeti exercir un paper real de representació de les organitzacions regionals.
La nostra proposta és que les Comissions Geogràfiques es converteixin en Consells Regionals i estiguin compostes per un delegat de cada centre nacional (president, secretari nacional o membre del comitè executiu) present en aquestes macro zones (i no per membres individuals elegits pels presidents de les comissions, com és el cas actualment) i siguin coordinades per un membre Consell. D’aquesta manera, podran exercir el paper de parlaments regionals la tasca dels quals serà, sobretot, actuar com a antenes, d’escolta i de diàleg, del que passa a tots els territoris i amb l’objectiu de posar en contacte els centres nacionals per desenvolupar polítiques culturals i socials relacionades amb l’exercici de la professió en zones homogènies, per desenvolupar cooperacions i sinergies i promoure i difondre les experiències.
Tot i la gran importància que podrien tenir els Consells Regionals així concebuts, no han de ser considerats en tots els aspectes com a òrgans de l’associació. Hi ha dues raons per això: La primera raó és que han de tenir una forma flexible i, si escau, modificable segons les necessitats dels diferents contextos regionals i de les transformacions macro planetàries en curs. La seva composició ha de poder evolucionar i no quedar lligada a definicions geogràfiques perjudicials.
La segona raó, la més important, és que no volen pas obrir-se a una visió “federal” de la UNIMA. No volen dividir l’associació en diverses subassociacions regionals i no han de comprometre la unitat internacional. Han de promoure la unitat a través d’una representació més gran de tots els territoris. Ara més que mai és fonamental mantenir-nos units.
*Podem imaginar que els presidents d’un Consell Regional podrien ser vicepresidents de la UNIMA.
1.5.
AMB QUINES EINES TREBALLAR?
Fins ara, les comissions han estat l’eina que la UNIMA ha engegat per dur a terme els seus projectes. Les comissions sempre han existit d’una manera o altra a la vida de la UNIMA, però va ser a partir dels anys 70 (per exemple, la Comissió del Tercer Món, creada el 1973, o la Comissió de Formació Professional, creada el 1976) que van adquirir una importància cada vegada més gran. Des d’aleshores, el nombre i les funcions han augmentat fins al punt que avui es consideren indispensables, gairebé com si fossin òrgans de l’associació. Tot i això, la seva progressiva institucionalització, així com el fet que hagin estat activats per realitzar i desenvolupar tota mena d’activitats i projectes, amb el temps han anat traient a la llum problemes crítics i disfuncions que no es poden ignorar.
La institucionalització va conduir a l’elecció del congrés d’un president per a cada comissió i una comissió per a cada membre del comitè executiu. El president també té un poder gairebé absolut sobre la comissió que dirigeix: triar els membres, el programa a implementar i els terminis a complir. El resultat és que les comissions operen com a organismes independents i autònoms, cadascun dels quals duu a terme projectes que només es comparteixen a les reunions del consell o congrés. I, el que és més greu, el projecte d’associació quadriennal no és elaborat col·legialment pel comitè executiu ni implementat per les comissions, sinó que sorgeix principalment de la suma de les intencions dels presidents respectius.
El fet que fossin activats, en el mètode i l’estructura, tots idèntics (l’única variable era el president i els membres), per dur a terme i desenvolupar projectes molt diferents, els convertia en uns casos en una eina perfectament adequada a la tasca per a la qual van ser creats i en altres casos totalment inadequats. De fet, si excloem les comissions continentals que ja hem esmentat, la resta de comissions actuals es poden dividir en tres grups: les que treballen sobre el funcionament de l’associació (Estatuts, Comunicació); les que treballen en temàtiques (Formació Professional, Festivals Internacionals, Educació i Teràpia, Patrimoni, Publicacions, Investigació) i aquelles més polítiques (Cooperació, Humanitas, Joventut).
Donades les diferents «funcions» de les comissions actuals, estem segurs que continuen constituint, tal com estan concebudes, l’instrument més adequat per assolir els objectius fixats? Potser en alguns casos calen eines que no depenguin del vot del congrés, cosa que permetria al comitè executiu modelar-les millor i adaptar-les al seu propi projecte de quatre anys. Potser caldria comptar amb eines destinades només al comitè executiu, no obertes a la participació externa, sinó en diàleg directe amb els centres nacionals. Potser algunes comissions podrien treballar per construir o transformar-se en xarxes. Potser algunes comissions podrien convertir-se en grups de treball i no necessitarien presidents, sinó coordinadors, i que no n’hi hauria d’haver només un, sinó dos o tres…
De tots aquests “potser” es desprèn clarament que, per respondre a les necessitats actuals i satisfer millor tan diverses exigències, les comissions han de patir una profunda revisió.
No és possible que cada activitat o aspecte de la gestió de l’associació es tradueixi en una comissió. Aquesta modalitat ha donat lloc a tal quantitat de comissions que algunes es tornen immanejables des del dia en què són votades pel Congrés i durant tot el període de quatre anys en què funcionen. Certament algunes comissions són fonamentals, però per a la resta necessitem eines més flexibles i adaptables (grups de treball, taula de concertació) que es puguin posar més fàcilment al servei del projecte associatiu.
1.6.
SOSTENIBILITAT ECONÒMICA
Quan parlem de sostenibilitat econòmica convé establir una premissa que avui no és òbvia. En cercar els recursos necessaris per a la seva supervivència, la UNIMA ha de ser coherent amb la seva naturalesa d’ONG (organització privada, però sense ànim de lucre, independent dels estats i dels organismes governamentals internacionals) i amb els principis i els valors fonamentals d’igualtat, cooperació i solidaritat. Les formes de recaptació de fons que tenen implicacions polítiques poc clares, que produeixen desigualtats i competència, que no preveuen formes d’utilització i/o redistribució dels fons de manera solidària, estan en conflicte amb els nostres Estatuts.
Cal rebutjar les estratègies de recaptació de fons i finançament que creïn disparitats entre els membres en funció de la seva disponibilitat financera. La UNIMA ha de continuar sent sempre i en tot cas una associació lliure, independent de qualsevol lògica política o de mercat.
Però quina és la situació econòmica i financera actual de la UNIMA? Si tenim en compte els darrers estats financers, veiem clarament que el 80% d’aquest pressupost es finança amb contribucions de l’Estat francès i de les administracions regionals, departamentals o municipals franceses. Només al voltant del 20% del pressupost de la UNIMA (i continua creixent) prové de quotes de membres i altres contribucions dels centres nacionals. Es tracta d’una situació de fragilitat enorme, ja que fa que l’activitat i l’existència mateixa de la UNIMA depenguin de la bona voluntat de les autoritats franceses i, per tant, de decisions polítiques externes a la mateixa associació. Si volem que la UNIMA sigui autònoma i capaç de garantir-ne la supervivència futura, la qüestió de la independència econòmica és crucial.
Com podem aleshores donar respostes que garanteixin la supervivència de la UNIMA en el futur pròxim? Per respondre aquesta pregunta, ens hem de plantejar prèviament una altra: busquem respostes a partir de la situació estatutària actual de l’associació, o a partir del que podria arribar a ser després d’una redefinició de la seva arquitectura constitucional? La resposta certament no seria la mateixa, n’hem de ser conscients. Sembla just i coherent amb el que s’ha escrit fins ara buscar respostes a partir de les nostres propostes perquè aquestes, en estar centrades en el paper modificat dels centres nacionals, obren solucions al problema diferents de les actuals.
No volem dir que amb els centres nacionals membres de l’associació se solucionarien tots els problemes de sostenibilitat de la UNIMA. Al contrari. Tot i això, assistiríem a un veritable canvi de paradigma que modificaria la pròpia manera com concebem el seu pressupost. Si bé la UNIMA és, de fet, la suma dels seus membres i no una entitat en si mateixa, el seu pressupost haurà de respondre abans que res a una necessitat mínima fonamental: donar suport al treball de coordinació internacional realitzat pels òrgans executius. Perquè la UNIMA assoleixi la independència econòmica, n’hi hauria prou que les cotitzacions abonades pels membres garantissin la cobertura de les seves despeses institucionals i de funcionament. D’aquesta manera, es garantiria la supervivència de l’associació fins i tot si se suprimissin totes les altres contribucions actuals.
No és impossible assolir aquest objectiu mínim. Amb els centres nacionals membres de l’associació i els altres membres associats, el criteri de recaptar una contribució proporcional al nombre de membres pot no ser ja rellevant i se n’hauria de buscar un altre. Potser, com estan intentant fer altres associacions, podríem introduir un criteri que estableixi l’aportació per soci com un percentatge del seu pressupost total i que tingués en compte tant les seves aportacions com qualsevol mena de finançament públic o privat. Això no significaria necessàriament cobrar més –en comparació amb altres associacions, les quotes que paguen actualment els centres nacionals no són baixes– sinó trobar un nou criteri just i equitatiu, que garanteixi el funcionament mínim de l’associació. Per aconseguir-ho també caldria introduir normes més estrictes respecte al compliment dels terminis de pagament de les despeses.
Però si el pressupost de la UNIMA només garanteix el treball de coordinació internacional que fan els òrgans executius, amb quins recursos es duen a terme els projectes? És evident que la situació descrita anteriorment fa referència a les condicions mínimes per a la supervivència de l’associació. Com que disposa d’un pressupost més ampli, la UNIMA pot participar directament en la realització de projectes internacionals que respectin les regles de redistribució de recursos i de solidaritat. Però el canvi de paradigma esmentat anteriorment obre la possibilitat que en una UNIMA així concebuda siguin principalment els centres nacionals els que es facin càrrec de projectes transnacionals. La tasca principal dels òrgans executius de la UNIMA serà ajudar els centres a estructurar-se millor, animar-los a realitzar els seus propis projectes i donar-los suport en la recaptació de fons a escala regional.
De fet, en els darrers anys hem començat a veure quins resultats pot produir aquest tipus de dinàmica. La major part de les activitats transnacionals de la UNIMA han estat dutes a terme per un o més centres nacionals. L’exemple de Puppets Saturday d’UNIMA Noruega/Nordic és especialment exemplar. S’utilitza una contribució nacional per finançar una sèrie de sessions de formació accessibles a tot el món.
Com s’ha intentat en altres associacions (encara que no sempre amb èxit), es pot intentar usar finançament nacional perquè determinades persones rebin una contribució del seu país per treballar durant un temps determinat i un nombre específic d’hores per a la UNIMA. Hem de seguir aquests camins i ho podrem fer si els centres nacionals senten que la vida de l’associació en depèn, que la UNIMA són ells.
Però, quines són les possibilitats de la UNIMA de trobar finançament per als seus propis projectes internacionals en un context en què el suport al sector cultural no és prerrogativa exclusiva dels ministeris nacionals? En aquest àmbit, les organitzacions sense ànim de lucre, les fundacions, les xarxes culturals i els organismes de finançament exerceixen cada cop més un paper destacat i és a ells a qui ens hem d’adreçar prioritàriament. En primer lloc, cal pensar òbviament a la UNESCO, que podria contribuir més fàcilment a la creació de projectes de cooperació i de formació a Àfrica i Amèrica Llatina; LA UNIÓ EUROPEA (programa Europa Creativa per a Xarxes, Cooperació i més) que permetria realitzar projectes a Europa, però amb repercussions a molts altres països i a la vida de la mateixa associació. I no hem d’oblidar que la UE també finança projectes en què participen països no europeus. A més, cal identificar FUNDACIONS INTERNACIONALS que financin projectes culturals en àrees geogràfiques específiques i/o sobre temes específics (com la mobilitat d’artistes, la inclusió social o la formació professional). Aquests fons s’haurien de buscar a tot arreu, a tots els continents. És important que possibilitin la realització de projectes a Amèrica del Nord i a Àsia.
Amb alguns països i els seus centres nacionals podrien aleshores néixer nous projectes que obririen noves formes de finançament per a l’associació. No hauríem de tenir por que sovint és gràcies al benestar cultural dels països europeus i d’Europa que això passa. El que ens hauria d’ajudar a superar els prejudicis culturals i la por a l’eurocentrisme és la garantia que, fins i tot sota formes diferents, aquests fons es redistribueixin i contribueixin al creixement del conjunt de l’associació.
1.7.
REESCRIURE ELS ESTATUTS
Pel que es dedueix dels documents, encara que també es pot estar equivocat, els Estatuts actuals de la UNIMA deriven dels que, al Congrés de Praga del 1957, van marcar el reinici de l’associació després de la interrupció causada per la Segona Guerra Mundial. Tot i això, congrés rere congrés, esmena rere esmena, els Estatuts sempre han estat modificats considerablement per adaptar-se als canvis històrics que s’han produït. Almenys fins al Congrés de 1992, no sembla que s’hagin produït canvis importants que redefineixin la seva arquitectura fins ara. Després de trenta-tres anys, ha arribat el moment d’iniciar un veritable procés de reescriptura dels Estatuts i del Reglament d’ordre intern.
Per això, proposem un camí a recórrer durant dos anys per arribar al Consell del 2027 amb una proposta, ja discutida i compartida, per ser sotmesa a votació en un Congrés extraordinari. Durant aquests dos anys (2025-2027), la Comissió d’Estatuts tindrà la tasca d’elaborar, de la manera més compartida, transparent i democràtica, prèvia consulta a tots els centres, els nous Estatuts i el nou Reglament d’ordre intern. Durant els dos anys següents (2027-2029) es continuarà amb la seva aplicació progressiva fins a arribar al Congrés Electiu del 2029 amb l’associació renovada.
De manera general, hem de pensar en uns Estatuts sobris, però clars en l’enunciació dels principis fonamentals i els òrgans de funcionament intern, compostos de pocs, però bàsics punts i amb regles molt rigoroses per modificar-los. El Reglament d’Ordre Intern hauria de ser més detallat i més llegible, ja que el contingut als Estatuts hi trobaria la seva articulació procedimental i d’aplicació natural i precisa. És per això que el Reglament d’ordre intern, encara que sempre amb procediments extremadament clars, hauria de ser més fàcilment modificable. En qualsevol cas, les propostes de modificació dels Estatuts i del Reglament d’Ordre intern han de provenir d’un nombre (a definir) de centres nacionals i no de membres individuals.
Una altra eina útil i, atesos els recents esdeveniments, absolutament necessària és el Codi d’Ètica i Conducta. Aquest document ha de contenir les normes de comportament i comunicació considerades obligatòries tant en les relacions en el si de l’associació com amb l’exterior. El Codi d’Ètica i Conducta ha d’acompanyar el Reglament d’Ordre Intern i ser vàlid per a la UNIMA i per a tots els centres nacionals i, més generalment, per a tots aquells que, de qualsevol manera, són part de l’associació.
1.8.
PROPOSTES
A continuació, es presenten les propostes més importants de modificació dels Estatuts (i, per tant, del Reglament d’Ordre Intern) resultants dels debats realitzats anteriorment. És evident que els Estatuts s’han de redactar a partir de les normes i lleis de les associacions del país on estiguin registrades; això pot influir en certs detalls de la redacció.
– Situar els centres nacionals com a membres de la UNIMA i no els seus membres (associació de comunitats i no d’individus).
Aquesta esmena modifica l’arquitectura de l’associació i corregeix una anomalia encara present als nostres Estatuts. De fet, associacions globals com la nostra o bé tenen membres sortits del món professional i no tenen centres, o bé tenen centres i aleshores són aquests els membres i no els subjectes individuals que els componen.
– Canviar el rol del “conseller internacional” i reconsiderar el seu poder de vot en benefici dels centres;
Els centres hauran d’estar representats directament a les assemblees per delegats identificats i elegits dins dels seus propis òrgans de govern i no per altres persones triades exclusivament per dur a terme aquesta tasca. Tot i que des d’un punt de vista formal la diferència pot semblar mínima, des d’un punt de vista substancial l’impacte que aquest canvi produeix és enorme.
– Establir l’Assemblea General Anual (AGA) que haurà de ser més dinàmica i dialogant que el Congrés i el Consell actuals. *
S’espera que l’Assemblea General, composta per delegats dels centres nacionals, sigui en línia i anual. Al quart any, l’Assemblea General Anual seria virtual i presencial, inclosa en el Congrés, i contindria l’elecció dels membres del Comitè Executiu. L’ordre del dia de l’Assemblea General Anual serà proposat pel Comitè Executiu d’acord amb els Estatuts i el Reglament d’ordre intern.
– Establir, com en el passat, les Conferències Internacionals (Reunions) de la UNIMA, moments de trobada i estudi temàtic. *
Les conferències internacionals no haurien de contenir Assemblees Generals i, per tant, moments institucionals i de votació, sinó més aviat representar moments de trobada i discussió sobre temes centrals del diàleg associatiu. Igual que en el cas dels Congressos, també serien els centres nacionals els que presentarien la candidatura per a les Conferències Internacionals.
– Introduir candidatures directes per al càrrec de president, secretari general (i, eventualment, tresorer) i, en conseqüència, la seva elecció directa.
Per donar als membres de l’associació l’oportunitat de fer una elecció informada entre els candidats als llocs de president, secretari general i tresorer, és important que tinguin l’oportunitat de declarar les seves intencions i el seu projecte d‟associació molt abans del congrés. Això també promouria un debat democràtic beneficiós.
– Substituir la comissió auditora actual per un comitè d’auditoria i control i introduir candidatures directes per als llocs pertinents.
El comitè d’auditoria esdevé un òrgan de control que haurà de supervisar els comptes i també el compliment dels Estatuts. Com els candidats al Comitè Executiu, també és recomanable que els candidats al Comitè d’Auditoria i Control sotmetin les seves candidatures davant del Congrés.
– Substituir el Comitè Electoral actual per un Comitè Electoral més àgil, designat pel Comitè Executiu quatre mesos abans del Congrés.
El comitè electoral és responsable de verificar les nominacions, procediments de votació i verificar l’exactitud dels resultats. Aquest comitè funcionarà d’acord amb les regles de votació decidides en consulta amb el Comitè Executiu abans de l’obertura de les sol·licituds i es dissoldrà al final del congrés.
* Per raons de sostenibilitat, cal considerar la possibilitat que el mandat dels membres del CE sigui de tres anys (en lloc de quatre), i per tant que el Congrés s’organitzi també cada tres anys. Això elimina la necessitat de celebrar una reunió del Consell en el període intermedi entre dues reunions del Consell, cosa que condueix a una clara reducció de costos i de problemes organitzatius.
2.
QUI SER? CONSIDERACIONS SOBRE NOSALTRES MATEIXOS
Comencem la presentació d’aquesta llarga sèrie de propostes a partir d’una consideració: l’existència d’una comunitat depèn de la voluntat i de la capacitat de pensar sobre si mateixa, sobre allò que “és” i allò que “vol arribar a ser”.
Aquesta capacitat de redefinir-se continua sent fonamental si volem imaginar un futur. Tot i que la «missió» de la UNIMA sempre ha estat clara, la manera com s’ha aplicat al llarg del temps ha canviat a mesura que canviaven les condicions contextuals. Aquesta «missió», expressada ja clarament el 1929, després represa en un context completament diferent el 1957 i transmesa fins als nostres dies, no pot deixar de confrontar-se a un món completament transformat. Aleshores: qui volem ser?
2.1.
SER UNA COMUNITAT
En textos precedents sempre ens hem referit a la UNIMA com una comunitat: una comunitat de comunitats. No va ser una elecció purament terminològica. Estem convençuts que la imatge útil de “comunitat” defineix millor el caràcter associatiu de la UNIMA i ens pot ajudar a evolucionar la nostra idea de qui som, de què volem fer i, sobretot, per què volem fer-ho junts.
El món que la UNIMA interpreta i representa s’ha anat ampliant i transformat cada cop més en els darrers anys, tant geogràficament com culturalment, i avui sembla extremadament compost i variat, amb fronteres encara més indefinides de les que habitualment es consideren. Un món que, pel conjunt de valors amb què s’identifica i les necessitats que avui expressa –humanes i artístiques, professionals i amateurs, individuals i col·lectives– ja no es pot reconèixer en la imatge útil, utilitzada fins ara, de la «família».
Si el terme família podia definir bé, en el passat, una UNIMA que representava un teatre de marionetes compost en gran part per famílies reals (d’art), avui ens sembla que els principis i valors vinculats a aquest terme poden i s’han d’incloure en una definició més àmplia com la de comunitat, una paraula més apropiada per descriure una associació fluida i porosa, oberta i solidària, separació, autosuficiència i tancament.
Per descomptat, el terme comunitat també planteja problemes perquè és molt ampli i de vegades adquireix connotacions molt negatives, ja que no fa referència a una única idea d’un grup o organització específica sinó, genèricament, a qualsevol grup de persones que tenen orígens, idees, interessos i formes de vida comunes.
Així què? Hi ha alguna idea específica de comunitat en què ens puguem inspirar i que creguem s’adapta millor al que és i hauria de ser la UNIMA?
Creiem que la teoritzada per Adriano Olivetti -que li va donar contingut polític perquè l’entenia com un grup social d’interès moral i no econòmic, animat per un esperit cívic fet de fraternitat i solidaritat, que ha de servir per atenuar contrastos i conflictes i contribuir a millorar la vida de tothom- és la més propera a nosaltres.
Una comunitat entesa així és un col·lectiu on els membres comparteixen un fort sentit de pertinença i una necessitat de participació i on, respectant les diferències, és possible parlar, escoltar i pensar junts.
Una comunitat entesa així és una eina per donar un nou sentit a l’acció col·lectiva, per afavorir el naixement de nous valors i noves pràctiques, per desenvolupar noves formes de relacions socials que posin sempre al centre les relacions humanes.
Una comunitat entesa així és un laboratori cultural on, després d’haver desenvolupat nous paradigmes, treballa perquè siguin acceptats pel conjunt de la societat, que és l’única que els pot traduir en pràctiques socials concretes.
Aquesta és, de fet, la funció dialèctica que una comunitat com la UNIMA ha de tenir respecte a les societats en què està inserida: ha de proposar, estimular i insuflar noves idees culturals al cos social i a les seves institucions.
Hi ha una necessitat imperiosa, en aquests moments, de tindre un espai no conflictiu on puguem superar les velles dicotomies, les fórmules obsoletes i els molts estereotips que encara mortifiquen el nostre sector.
En aquests moments hi ha una necessitat extrema d’un lloc no convencional on podem desafiar paradigmes que alguna vegada es van considerar inexpugnables, però que ara mostren no estar a l’altura de la tasca de representar qui som.
Hi ha una necessitat extrema, actualment, d’un espai de llibertat on puguem desenvolupar polítiques i pràctiques virtuoses que siguin un estímul constant per al cos social i les institucions que el representen.
Hi ha una necessitat extrema, en aquest moment, d‟un lloc de solidaritat com la UNIMA.
2.2
SER UNA ASSOCIACIÓ CULTURAL
La comunitat UNIMA ha estat sempre, per voluntat precisa dels qui la van fundar, una associació cultural oberta a tothom i no només als professionals del titella. Amb aquesta elecció, aquestes persones volien expressar un clar rebuig al corporativisme i a la lògica competitiva. Fins i tot van subratllar aquesta elecció canviant les paraules contingudes a l’acrònim: d’Unió Internacional de Marionetistes a Unió Internacional de la Marioneta.
La UNIMA ha de continuar mantenint aquesta vocació original, perquè per a una associació que vol ser mundial i inclusiva, és impossible discriminar entre “qui” és professional i qui no ho és. Els que són titellaires professionals a Àfrica ho són també a Amèrica del Nord? I a Europa, es pot aplicar la mateixa noció de professional a tots els països? Fins i tot la noció d’aficionat deixa cabuda a moltes interpretacions i és plena de matisos. És precisament per això que no s’ha d’entendre únicament com el que és oposat a professional. Però com aleshores? Què és un aficionat?
Alhora, no té sentit negar que, en un món dominat per la professionalització, aquest enfocament genera molts malentesos que han de ser presos en consideració i, possiblement, aclarits.
El primer malentès sorgeix del fet que a molts països del món la UNIMA és considerada una associació fonamentalment d’aficionats. Això penalitza la seva capacitat de representar de manera significativa tot el món del titella, inclòs l’entorn professional. No és casualitat que a molts països on hi ha un centre nacional es formin altres associacions “professionals” que no consideren la UNIMA capaç de representar-les. En aquest aspecte, sens dubte necessitem emprendre una reflexió cultural interna i externa dins de l’associació, però també entendre si el funcionament actual de la nostra organització promou la formació o fins i tot el manteniment d’aquesta creença.
El segon malentès prové de la idea que, atès que la nostra associació és cultural i no sindical, no ha de o no pot ocupar-se d’aspectes socials. Això també és un error, sobretot avui, quan no podem pensar a desenvolupar polítiques culturals que no siguin també polítiques socials i viceversa. Una política cultural que no sigui social és l’expressió d’una visió aristocràtica i elitista de la cultura que avui resulta anacrònica. Una política social que no sigui cultural és pura negociació econòmica, una mercantilització de la vida i de la feina. I, com calia esperar, aquesta separació, també anacrònica, remet al primer malentès. Cal no oblidar que ja als Estatuts vigents, el punt 3 dels Objectius estableix: «Ajudar els seus membres a garantir els seus interessos democràtics, els seus drets sindicals, els seus assumptes financers i jurídics i la no discriminació per raó de gènere en el context de les seves activitats professionals. ; en particular formulant recomanacions o presentant propostes a les autoritats competents.»
Per això és important que la UNIMA es converteixi en un lloc de noves aliances entre el que és amateur i el que és professional (però és possible en l’art separar-los?) i entre el que és cultural i el que és social. La UNIMA, orgullosa dels seus valors fundadors, ha d’afirmar que, avui encara més, és una opció política forta, en qualsevol àmbit, reunir subjectes diferents, portadors de punts de vista transversals, i que aquesta visió àmplia representa una força de desenvolupament de la professió i no al revés.
2.2.
SER UNA ONG
A Ljubljana, durant el Congrés de 1992, el secretari general Jacques Félix va anunciar que el reconeixement de la UNIMA com a membre de ple dret per la UNESCO era imminent. Poc després, el camí iniciat el 1959/60 amb l’adhesió a l’ITI va acabar i, de fet, avui la UNIMA és una ONG afiliada a la UNESCO.
La definició d’ONG –una organització privada, sense ànim de lucre, independent dels estats i d’organismes governamentals internacionals– s’adapta perfectament a la nostra associació des de la seva creació. Així com els valors li corresponen. De fet, la UNIMA també es fonamenta en principis morals i no econòmics, en la col·laboració i no en la competència. És impulsada per un esperit cívic de fraternitat i solidaritat i per un fort sentit de pertinença i participació. Es compromet a donar un nou significat a l’acció col·lectiva per afavorir el sorgiment de noves pràctiques democràtiques i desenvolupar noves formes de relacions socials basades en les relacions humanes. La funció dialèctica de la UNIMA cap a la societat, sempre com les ONG, és proposar, estimular i inculcar noves idees al cos social i les seves institucions per atenuar els contrastos i els conflictes i contribuir a millorar la vida de tots.
Però, si bé adherint-nos plenament als valors de les ONG, és important aclarir que els fins i els objectius de la UNIMA són els d’una associació cultural amb una missió estatutària específica. Pel camp d’acció específic i la utilització d’eines d’intervenció pròpies, la UNIMA es distingeix de les organitzacions humanitàries o socials. Aquest aclariment no pretén eximir l’associació d’assumir responsabilitats civils i polítiques, ans al contrari. Simplement, volem afirmar, i amb força, que l’acció cultural també hi juga un paper essencial en la promoció de la pau, la defensa dels drets humans, la protecció del medi ambient, el dret a l’educació i a la salut, la lluita contra la pobresa, etc. I és així amb la nostra acció cultural, fonamentada també en una metodologia operativa basada en el desenvolupament de projectes solidaris i justos i en la identificació d’objectius locals i transnacionals clars, que fem la nostra contribució com a ONG.
No disposem ni de les competències, els recursos humans, les eines operatives ni el finançament que ens permetrien intervenir eficaçment a través d’accions directes de solidaritat social i humanitària. Això no obstant, a través de les nostres accions culturals, podem facilitar la cohesió social dins de les comunitats perquè puguin créixer, desenvolupar-se i millorar el seu benestar al llarg del temps, de manera cada vegada més autònoma. Podem ensenyar i ajudar a cuidar les persones i les coses, a reelaborar passats traumàtics, a repensar el patrimoni col·lectiu, a reimaginar les nostres economies i societats i a contribuir, mitjançant activitats de formació, a la creació de llocs de treball. Per acabar, podem fomentar la creació de nous coneixements, noves narratives i noves visions que són essencials per construir un futur millor. Aquí hi ha les increïbles eines que tenim a la nostra disposició.
Conscients d’aquesta força, però també d’aquest camp d’acció particular, veiem la nostra col·laboració al si de la UNESCO orientada en dues direccions:
– En l’àmbit de la institució central: enfortir els projectes formatius i d’estructuració dels centres a l’Àfrica i estendre aquestes intervencions a altres zones d’altres continents. L’educació i la formació han de ser la nostra prioritat.
– Pel que fa a altres ONG: comparar-nos amb les nombroses organitzacions presents al panorama internacional per estudiar com avançar junts en projectes concrets. Crear col·laboracions que facilitin les intervencions de la UNIMA en àmbits aliens al seu.
2.3.
ESTAR EN DIÀLEG AMB LA XARXA GLOBAL
La UNIMA representa sens dubte un lloc virtuós, una comunitat ideal per promoure i desenvolupar polítiques culturals i socials transnacionals. Però aquesta vasta comunitat viu ara en un aïllament crònic pel que fa a les nombroses associacions i xarxes mundials que s’ocupen de les arts escèniques. Paguem aquest aïllament en termes de reconeixement, visibilitat i credibilitat internacional.
És trist constatar que a totes les xarxes i taules de treball on es discuteix el futur del teatre i de totes les arts escèniques existents al món, el teatre de titelles i la UNIMA mai hi són presents. Qui hauria de representar el nostre sector si no ho fem nosaltres? I qui, sinó la UNIMA, ho pot fer i ho ha de fer?
És difícil dir si la història de la UNIMA ha estat sempre marcada per un cert tipus d’aïllament o no. Al principi no ho sembla. El 1960 la UNIMA es va convertir en membre de ple dret de l’ITI, l’Institut Internacional de Teatre (també fundat a Praga). Fins i tot al Congrés de Nagoya de 1988, aquesta col·laboració amb l’ITI continuava activa, ja que es discutia sobre intensificar les relacions per a la publicació de l’Enciclopèdia Mundial de la Marioneta. Des del 2018, per iniciativa de la llavors secretària general, Idoya Otegui, i la presidenta d’ASSITEJ Internacional, Ivette Hardy, es van iniciar relacions entre les dues associacions amb l’objectiu de construir projectes conjunts, però no s’ha concretat res. Això és tot? S’han establert altres relacions durant totes aquestes dècades? Seria interessant saber-ho.
Però si aquest aïllament podria haver estat possible en el passat, avui ja no ho és. Mantenir aïllada la nostra associació és obligar tot el sector del teatre de marionetes a aïllar-se, quan el que necessitem és exactament el contrari: sortir, obrir-nos i comprometre’ns amb el món de les arts escèniques. L’aïllament condueix a una forma de distanciament del terreny, a la marginació i al replegament sobre un mateix. El nostre sector no els ho pot permetre, també perquè artísticament és el contrari: som extremadament oberts, porosos i estem en diàleg amb totes les altres arts. La UNIMA s’ha de proposar com a objectiu el diàleg amb altres xarxes internacionals i representar així un model que han de seguir també els centres nacionals.
Aquest diàleg és avui més fàcil que abans també perquè, si abans la missió principal de la majoria de les xarxes era facilitar els processos d’intercanvi creatiu, coproducció i circulació, després de la crisi de 2008 i més encara després de la crisi sanitària, aquest objectiu ha canviat. Avui dia, moltes xarxes ja no funcionen segons models competitius i corporatius sinó segons models col·laboratius i cooperatius i en això tenen objectius molt similars als de la UNIMA. S’esforcen principalment per superar les conseqüències negatives que les polítiques culturals actuals produeixen a escala econòmica i social a totes les regions del món. Treballen per defensar la democràcia, la inclusió, la llibertat d’expressió i la cooperació.
Per evitar el risc d‟aïllament del món cultural, és essencial promoure col·laboracions actives amb socis de camps i sectors diferents. Això requereix construir relacions de confiança, parlar millor de nosaltres mateixos i de les nostres accions, compartir objectius comuns i promoure aliances capaces de facilitar accions col·lectives.
Necessitem treballar en xarxa per fer sentir la veu del nostre sector i escoltar la dels altres. Això ens aniria molt bé.
